La conversió d’aquests tres homes i la seva disciplina espiritual els va portar a preocupar-se per la predicació de l’evangeli i anunciar la bona nova de la salvació per la fe personal arrelada en el testimoni bíblic. Menyspreats per les autoritats religioses de l’època es van dedicar a atendre la gent més menyspreada i marginada de la societat. Van fer el que ningú més no volia fer. Eren els que acompanyaven els condemnats a mort en el camí vers la forca, tractant de portar-los al penediment i a la fe. Van entrar en el món de les infames mines d’aquella època, on homes i fins i tot nens, embrutits per les condicions infrahumanes del treball, vivien sense objectius de cap mena. Es van dedicar a anar per les tabernes per parlar de llum i esperança a tants i tants que no en tenien cap. Quan van ser expulsats de les parròquies anglicanes per no obeir les consignes oficials i ser considerats exaltats, van sortir al carrer i van predicar per les places fent del món –como diria John Wesley- la seva parròquia.
El treball d’aquests homes va donar fruit. Les predicacions de Whitefield eres seguides i escoltades cada vegada per més gent. Es formaven grups de suport, un moviment que anava creixent dia rere dia. Primer s’omplien les esglésies, després les places de les ciutats. El geni organitzador de John els va donar una estructura mínima que els permetia de reunir-se i fer la feina de l’evangelització. Es van organitzar en “class-meetings” un mena de petites comunitats dirigides per laics que es reunien cada setmana, planejaven el treball, aportaven els diners que necessitaven, i portaven endavant l’obra. Així van sorgir molts “class-leaders”, és a dir, petits dirigents de cèl·lules locals, que expandien per tot arreu la fe i l’entusiasme que havien trobat a l’evangeli.
El treball d’aquests homes va donar fruit. Les predicacions de Whitefield eres seguides i escoltades cada vegada per més gent. Es formaven grups de suport, un moviment que anava creixent dia rere dia. Primer s’omplien les esglésies, després les places de les ciutats. El geni organitzador de John els va donar una estructura mínima que els permetia de reunir-se i fer la feina de l’evangelització. Es van organitzar en “class-meetings” un mena de petites comunitats dirigides per laics que es reunien cada setmana, planejaven el treball, aportaven els diners que necessitaven, i portaven endavant l’obra. Així van sorgir molts “class-leaders”, és a dir, petits dirigents de cèl·lules locals, que expandien per tot arreu la fe i l’entusiasme que havien trobat a l’evangeli.
A més d’aquest moviment popular, els Wesley es van preocupar de la situació humana dels treballadors, exigint per a ells millors condicions de vida. Els pobres, els marginats, els malalts, els que es trobaven en l’esglaó més baix de l’escala social, van trobar en el moviment metodista el suport i l’estímul que necessitaven. I, sens dubte, qui més es van beneficiar del moviment van ser els nens, ja que els dirigents van tenir sempre com a prioritat, l’educació. Van fundar multitud d’escoles diàries perquè consideraven que, sense una bona educació, no era possible elevar el nivell social de la població ni portar-los a una vida digna.
Durant molts anys el metodisme va ser un moviment dins de l’Església Anglicana. No tenien cap interès el formar-ne una de nova, però com va passar a la Reforma del segle XVI, els van fer fora i, poc a poc, es van constituir com una nova denominació, malgrat que el propi John Wesley va morir com a pastor de l’Església d’Anglaterra. I aquesta expulsió de l’Església Oficial va ser possiblement determinant per l’expansió del metodisme. Els va portar a la missió, especialment cap a USA, on és una de les principals branques del cristianisme. Però també a molts altres països a Europa i fora d’Europa. El metodisme té una població sociològica d’uns 75 milions de persones.
Entre els països que es van beneficiar de la força espiritual del metodisme es conta Catalunya i les Balears. Tan aviat les portes de la tolerància religiosa es van obrir pels dissidents de l’església oficial espanyola, ja l’any 1869, van arribar a Barcelona. Menorca i Mallorca els primers missioners. El 1871 ja es fundava la primera església metodista de Barcelona-Centre, seguida per Clot, Poble Nou, Rubí... i posteriorment L’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet i La Llagosta. La pauta a seguir, fins que les lleis ho van permetre, era: una església i, al costat, una escola que, en aquell temps en que l’analfabetisme predominava en la societat, van fer una aportació importantíssima a l’educació i la cultura.
Aquesta és una petita part de la nostra història que volem recuperar. Per aquesta raó l’Església Evangèlica de Catalunya, ha organitzat la celebració de “l’Any Wesley” que s’anirà desenvolupant tot al llarg d’aquest any 2012 i en totes les nostres comunitats, incloses les que tenen una tradició més aviat presbiteriana. Es un esforç que farem i pel que demanem la vostra col·laboració. Sou vosaltres el que heu de fer que aquest any sigui un èxit i que la nostra història inspiri el nostre present i ens prepari per la tasca que, com creients en Crist, ens correspon de fer.
La inauguració d’aquest any Wesley serà el proper 28 de gener. No falteu a la cita. Ho devem als que ens han precedit i a la generació que ens segueix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada